dilluns, 20 de setembre del 2010

Punt final...

Avui el nostre fill Gerard ha fet 4 anys. Ja fa 4 anys d'aquell part a corre-cuita, en un despatx, precipitat i destraler, però també preciós, únic i inoblidable. Precisament la vivència d'aquell part va ser le que em va fer decidir a que si mai tornava a viure un part faria tots els possibles per viure'l com jo volia, sense sentir-me venuda al darrer moment. He tingut la sort de complir el meu desig amb el part de l'Arnau i compartir-ho amb vosaltres i ara, amb el Salva, ens queda per endavant el gran repte: fer de pares d'aquests dos cavallers i educar-los el millor possible.

Davant de la gran aventura de fer de pares sempre tens dubtes, no saps mai si ets massa exigent, massa fluix, si et prenen el pèl, etc, etc, etc. Però hi ha una cosa ben certa, el gran secret per l'èxit es concentra en una sola paraula: AMOR.

Fa un temps, durant l'embaràs, el Gerard em va demanar:

- mama, si un dia torno a néixer, podré tornar a sortir de la teva panxa???

Aquesta frase que a molts els pot semblar tonta, per a mi té un gran significat. Si el teu fill de 3 anys i escatx està disposat a tornar-te a triar com a mare, senyal que alguna cosa estàs fent bé, no?

Amb aquesta reflexió donaré per tancat aquest bloc i cada dia aquest serà el meu repte.
Que els meus fills el dia de demà continuin preferint la meva panxa per si mai tornen a néixer.

diumenge, 19 de setembre del 2010

El Secret - desenllaç

Vaig començar aquesta aventura per intentar quedar-me embarassada acompanyada de "El Secret" i carregada d'energia positiva perquè tot sortís bé.  Al principi, quan el meu home encara no tenia clar lo d'augmentar la família, em va ajudar a que els dos féssim el pas, després a base de paciència i desitjar-ho amb totes les nostres forces, vam aconseguir quedar-nos embarassats i, un cop vam tenir el predictor a la mà, vaig apuntar en el meu "quadernet de desitjos" quatre simples frases:

- HE TINGUT UN PART NATURAL
- EL NOSTRE NADÓ HA SORTIT SA
- LA MEVA RECUPERACIÓ HA SIGUT RÀPIDA
- EL GERARD S'HA ADAPTAT MOLT BÉ AL NADÓ I AL COL·LEGI

A 3 setmanes vista del meu part, ja em veig en cor d'afirmar que les 3 primeres s'han complert amb escreix i la quarta, que era la més complicada segons el meu punt de vista... TAMBÉ! Al Gerard, sempre que li afecta un canvi, deixa de dormir o té malsons, NO LI HA PASSAT. Dins dels gelos normals que hi pot haver amb l'arribada d'un germanet, de moment ho porta molt i molt bé: està molt per ell, el mima, l'intenta calmar quan plora, em renya si el deixo plorar pq estic ocupada i mil exemples més. A més, des del primer dia ha anat de bona gana al col·legi tan al matí com a la tarda, sense ni una queixa i sense posar-m'ho difícil els matins.

Així doncs, la operació El Secret, ha sigut un èxit!

Us ho recomano

Creieu en tot allò que desitgeu i visualitzeu-ho com si ja hagués passat.

Val la pena!!!!

dissabte, 18 de setembre del 2010

Dins la panxa

Ahir, encara no sé perquè, el Gerard em va dir:
- Jo me'n recordo de quan estava dins la teva panxa
- Ah Si? -li dic- i què tal? com s'hi estava?
I em va contestar amb una única parauala i amb la cara ben seriosa:
- Avorrit!!!!!

Carta d'un fill a tots els pares del món

Un text que desde que el vaig descobrir, tinc sempre present, i és que ningú ha dit mai que fer de pares hagi de ser fàcil:

- No em donis tot el que et demano

- De vegades només demano per veure tot el que puc aconseguir.

- No em cridis, et respecto menys quan ho fas; i m’ensenyes a cridar a mi també. I jo no vull fer-ho.

- No em donis sempre ordres. Si en comptes d’ordres, de vegades demanessis les coses, jo ho faria ràpid i amb més d’afany.
- Compleix les promeses, bones i dolentes.
- Si em promets un premi, dóna-me’l, però també si és un càstig.

- No em comparis amb ningú, especialment amb el meu germà o la meva germana. Si tu em fas sentir millor que els altres, algú patirà, i si em fas sentir pitjor, seré jo qui pateixi.
- No canviïs d’opinió tan sovint sobre el que he de fer.
- Decideix i no canviïs aquesta decisió.
- Deixa valer-me per mi mateix.

- Si tu ho fas tot per mi, jo mai podré aprendre.
- No diguis mentides davant meu, ni em demanis que ho faci per a tu, encara que sigui per treure’t d’un entrebanc. Em fas sentir malament i em fas perdre la fe en el que em dius.
- Quan jo faig alguna cosa dolenta, no m’exigeixis que et digui perquè ho he fet. A vegades ni jo mateix ho sé.
- Quan estàs equivocat en alguna cosa, no ho neguis i creixerà l’opinió que jo tinc de tu i així m’ensenyaràs a no negar les meves equivocacions també.
- Tracta’m amb la mateixa amabilitat i cordialitat amb que tractes als teus amics. Perquè siguem familiars no vol dir que no puguem ser amics també.
- No em diguis que faci una cosa que tu no fas. Jo aprendré el què tu facis, encara que no ho diguis. Però mai faré el que tu diguis i no facis.
- Quan t’expliqui un problema meu, no em diguis “no tinc temps per bajanades” o això no té cap importància”. Mira de comprendre’m i ajudar-me.
- Estima’m i digues-m’ho. A mi m’agrada escoltar com ho dius. I encara que no creguis necessari dir-m’ho.

Avui fa 5 anys que ens vam casar. Aquell dia ja teníem clar que volíem tenir fills però potser no teníem tan clar tot el què implicava fer aquest pas.

dijous, 16 de setembre del 2010

Alletament matern

En primer lloc dir que sóc pro-alletament matern per tots els beneficis que comporta i que si amb el Gerard li vaig donar el pit fins que tenia 10 mesos, amb l'Arnau espero poder fer el mateix i fins i tot pretenc començar a incorporar menjar sòlid més tard ja que amb el Gerard ho vaig accelerar amb la tornada a la feina i va començar amb la fruita als 3 mesos i mig.

Un cop posicionada, val a dir que la imatge que tenim tots d'una mare donant el pit al seu nadó és totalment falsa. Una imatge així ens sol despertar tendresa, dolçor, relax i ens imaginem que és una de les experiències més maques del món. I potser ho és. Però, les que no n'hagueu donat encara, desenganyeu-vos, no és pas tan bonic els primers dies, i aquest és el motiu que moltes dones es rendeixin i passin al biberó abans de tenir temps de trobar-hi les bones sensacions,

Aquest cop jo ja sabia a què m'atenia però recordo que amb el Gerard quan els primers dies, que estàs massacrada per tot arreu, incòmode i adolorida, i descobreixes que donar el pit, sobretot al principi és dolorós, penses "però quina peli m'heu venut??? on és allò tan maco?????". Fins i tot t'acabes sentint com condemnada a un càstig cada 3 hores i et sembla que no s'acabarà mai la tortura.

PERÒ SIGUEM POSITIUS. Els dies passen, i tot canvia. Jo encara no sé si és la pràctica del nen que fa que obri més la boca i agafi tota l'aureola enlloc de només el mugró, o si és que les mares ens acostumem a la sensació que provoca, o si els pits ja no estan tan inflats i sensibles com els primers dies.... però és cert que al cap d'un parell de setmanes, quan el nen s'enganxa i tu respires a fons, ja no notes aquelles molèsties del principi i acabes trobant el sentit a tot allò que t'havies imaginat quan veies una dona alletant al seu fill.

I, si, finalment et sents relaxada i completament connectada amb ell, són uns moments únics que ningú pot viure per tu i que et fan sentir totalment MARE.

Ja tenim un pipotes

Al Gerard vaig trigar molt a donar-li la pipa. Recordo que va ser un dia que el Barça va perdre un partit de la Champions i el Gerard, que tenia 3 o 4 mesos, no parava de plorar. Desde llavors la va portar fins que va fer un parell d'anys i la va deixar d'un dia per l'altre, sense més.

Aquest cop no pensava pas trigar tant, però tampoc volia donar-li de bones a primeres pq preferia que l'Arnau s'adaptés bé a l'alletament i la pipa no interferís en el seu creixement. Ahir el Gerard em va solucionar el problema.

Sempre que plorava i ell em deia "dona-li una pipa", jo li contestava, "és que no la vol". I ahir, mentre jo em vestia,  el Gerard  com cada dia "cuidava" a l'Arnau. I quan el petitó es va posar a plorar, enlloc de cridar-me pq hi anés corrents com fa sempre es va espavilar ell solet, va buscar la pipa i li va donar.

El crit d'alegria va ser inmens, es va sentir super important i va concloure:
- mama, mama, ho veus??? si li dóno jo SI que la vol la pipa!!!!!!!!!

Així doncs, ja tenim un pipotes a la família.

dimecres, 15 de setembre del 2010

Revisió mèdica

Avui he anat al pediatra. Li tocava la revisió normal dels 15 dies (pesar, medir, mirar els reflexos de quan neixen...).  A més a més, he aprofitat pq li miressin l'ull dret ja que des de dilluns que li va començar a sortir mucositat, com quan tenim conjuntivitis però sense tenir l'interior de l'ull vermell, només les lleganyes exteriors que li segellaven l'ull i no li permetien obrir-lo.

El dilluns quan ho vaig veure ja vaig preparar camamilla per netejar-li l'ull a l'espera de la visita d'avui i un amic que és metge i que se'l va mirar a la sortida de l'escola em va donar exactament el mateix consell, netejar amb camamilla i no preocupar-se a no ser que se li posés l'ull vermell. Avui el metge n'ha tret importància i m'ha dit que molts nadons tenen aquesta reacció desde que neixen i que és una manera d'eliminar residus pròpia dels nounats. Continuarem amb la camamilla per netejar i m'ha recomanat una pomada per posar-li durant 3 dies a veure si li marxa.

I pel què fa a la resta, LA REVISIÓ ha anat de meravella. L'Arnau és un crack com ja ho va ser el Gerard a l'hora de menjar. Vam sortir de l'hospital amb 3,080Kg i 49 cm i avui el resultat ha sigut:

Pes: 3,950kg
Mida: 52 cm

Prova superada, je, je

dilluns, 13 de setembre del 2010

Primer bany

Hem esperat un parell de dies desde la caiguda del cordó però ja ho hem fet, un d'aquells primers cops que sempre recordes, el primer dia que poses el teu fill a la banyera. Sembla una tonteria però els primers dies tens moltes ganes que li caigui el cordó per poder-lo banyar completament, ensabonar-li el cos, esbandir-lo delicadament, veure la seva reacció amb l'aigua, disfrutar cada una de les seve mueques...

I aquesta vegada, evidentment, hem compartir aquest moment únic amb el nostre homenet gran, el Gerard, que ja va voler col·laborar des del primer moment.

El que no li va agradar al Gerard va ser quan li vam dir que no ho faríem cada dia sinó dia si dia no (com també ho vam fer en el seu moment amb ell, ja que tampoc cal ensabonar-los a diari ara que ni s'embruten). Va saltar de seguida:
- no val!!! Per què a mi m'ho feu fer cada dia i a ell no?????

Ja hem començat, les maleïdes comparacions han començat avui i continuaran evolucionant a mesura que vinguin aniversaris, reis... i fins que el Gerard es queixi de que ell va començar a sortir de nit als 16 anys i el seu germà ja surt als 14.... és la vida... tots hi hem passat!!

Expectació a la sortida de l'escola


Els amics del Gerard abocats a sobre el cotxet per veure la nova adquisició de la família ;)

dissabte, 11 de setembre del 2010

Ha caigut el cordó!!!!!!

Ja li ha caigut el cordó umbilical que quedava i ja li podem veure el melic!!!!!!!! Ha sigut avui, mentre li donava el pit. Ara ja el tinc guardadet juntament amb el del Gerard. D'aquí un parell de dies ja el podrem banyar de cos complet.

Coses d'abans


Avui, aprofitant que era la Diada i es feien actes a dalt el poble, hem acabat de presentar l'Arnau en societat. Passejant pel casc antic, ens han aturat tots els que encara no l'havien vist pq no tenen nens en edat escolar i, per tant, no venen cada dia al col·legi.

Entre acte i acye he aprofitat per anar a casa d'uns tiets ja grans, de més de setanta anys, que veiem molt de tant en tant. I durant la visita ha anat bé pq ha sigut hora de donar el pit a l'Arnau i ho he pogut fer còmodament.

La meva sorpresa ha sigut quan li he dit a la tieta que li donaria el pit, s'ha mobilitzat i m'ha dit:

- Un moment! - com si m'hagués d'esperar a treure'm els sostens...
- Mani?
- Un moment, a veure, què vols? q necessites? Aigua, llet, caldo????
- Hmmm, res, res, no tinc ni set ni gana... (eren les 12 del migdia)
- No, no, és que abans de donar el pit has de beure líquid que sinó et pots posar malalta....

M'ha fet molta gràcia, no ho havia sentit mai, es veu que abans les hi obligaven a beure... i he acabat claudicant i bebent aigua per no fer-la patir pobre dona, es deuria pensar que si no bebia no sortiria llet i en realitat ja feia estona que regalimava ;)

divendres, 10 de setembre del 2010

Primera excursió

El dimecres, segon dia del cole pel Gerard, l'Arnau i jo vam fer la nostra primera escapada junts. Ens en vam anar al Mercadona de Vic. Teníem un repte: donar teta, anar a Vic, comprar, carregar, tornar, descarregar i fer el dinar. TOT, ABANS DE LES 12 que sortia el Gerard del cole...

Difícil eh?

Doncs ho vam aconseguir. Som uns cracks!!!!!! El tio va estar tot el matí despert, no es va adormir ni en els dos trajectes de cotxe, però es va portar com un campió pq ho anava mirant tot sense queixar-se gens ni mica. I això que dins de la cadira del carro quasi ni es veia!!!!!!

dijous, 9 de setembre del 2010

La tornada al cole

Fa 3 dies que el Gerard va al cole, i no vull cantar victòria abans d'hora però de moment s'ha adaptat molt bé. Tenia tan present el setembre de l'any passat amb la tornada enrere que va fer en el dormir i lo malament que s'ho va passar adapant-se a P3 que em feia molta por que aquest cop, amb el handicap de l'Arnau a casa amb mi, encara fós pitjor. Doncs, de moment rai, no.

Els matins i al migdia el deixem super content i entra corrents a la classe fent curses amb els seus amics. I quan el vaig a buscar, sobretot a l'hora de dinar, és l'alegria personificada ja que fins ara es quedava al menjador i ara pot venir a casa.

Ahir quan em va guanyar amb la cursa que fem pel pati per sortir de l'escola li vaig dir
- ets un punyetero, sempre em guanyes!!!
- No... saps pq més sóc un punyetero???
- Per què?
- Perquè puc venir a dinar a casa i els altres nens s'han de quedar aquí al cole...

Uff´, és un descans veure com les coses es van complint com volies... de moment, però, no abaixarem la guàrdia, no fos cas!

dimarts, 7 de setembre del 2010

Innocència infantil

Un dels meus nebots, de 5 anys, quan va venir a l'hospital i em va veure amb l'Arnau a sobre tot vestideta i amb el gorro que li sobresortia, va exclamar:

- que maco!!! i ha sortit amb aquest gorro????

dilluns, 6 de setembre del 2010

La panxa

Quan el Gerard va venir a l'hospital, es va quedar amb el fet que jo encara tingués panxa (tot i que tampoc em va quedar un bulto exagerat...) i com li pertoca a un nen m'ho va dir de seguida...

Els dies següents va continuar insistint en el tema i si venia gent a veure l'Arnau els hi deia "heu vist que la meva mare encara fa panxa???"

Jo no entenia aquesta obsessió pq per estètitca no creia que li preocupés ja que ell no sap pas si cal tenir o no panxa per estar millor. I divendres passat ja en vaig treure l'entrellat. El que a ell li preocupava era que si encara em quedava panxa.... potser és que encara havia de sortir algú altre d'allà dins!!!!!!!!!!! Em va demanar:
- mama, que ara sortiran 2 nenes???
- de on?
- de la teva panxa, com que encara en tens i ens falten 2 nenes!!!!!
Ja li vaig ben explicar que la panxa és com un globus que s'ha inflat molt i ara es desinfla poc apoc i que de moment rai ni hi ha ni hi haurà ningú més a dins per sortir. De moment no me n'ha tornat a parlar!!! espero haver-lo convençut!!!

diumenge, 5 de setembre del 2010

La tornada a casa

Avui l'Arnau ha fet una setmana. Divendres ja vam anar a casa els avis de Navarcles i ahir a esmorzar a Cal Ramonet per presentar-lo en societat i tota la gent gran es posa les mans al cap perquè quan ells eren joves no gosaven treure els nens al carrer fins que tenien mínim un mes!!!!!

La tornada a casa ha sigut molt plàcida, tan perquè el Gerard ens ha rebut super bé com perquè l'Arnau és un sol, es passa el dia dormint i menjant però de tal manera que resulta aburrit i tot, je, je (de moment...).

El primer dia, quan vam arribar, el Gerard ens va rebre com si fóssim els Reis de l'Orient, amb una il·lusió, una cara de felicitat i unes expressions "mama, papa, arnauete... ja som a casa tota la família!!!!" i no ens el podíem treure de sobre. Li vaig explicar que si l'Arnau plorava m'avisés però que no l'intentés agafar tot sol i que si el volia ens ho deia i li posàvem a la falda... doncs bé, és com un walkie talkie, només cal que l'Arnau rondini que ja ens avisa, i durant el dia es passa l'estona jugant sol o amb amics però de tan en tan necessita anar a fer una ullada o una carícia al seu germà i un cop o altre et demana que li posis al damunt per fer-li petons i tenir la seva dosis d'Arnau. Oli en un llum, de moment.

Els propers dies seran crucials pq començarà el cole i veurem com ho porta això de deixar la mare i l'Arnau a casa, apart que haurem de coordinar horaris i anirem més de cul.

dissabte, 4 de setembre del 2010

La feinada per al pare

Els pares, pobres, no només queden com la figura oblidada per tothom durant el post-part ja que els protas són les mames i els nouvinguts, sinó que els toca tota la feina bruta...Ara tenen 15 dies de baixa de paternitat, és una sort, però és que d'aquests  15 dies, 1 setmana se la passen fent papers!!! Ens ho posen tan difícil! Formularis i formularis per omplir, en tots hi ve a dir més o menys el mateix però els has d'escriure tots i quan no et falta un segell te'n falta un altre, o un document de l'empresa o un tampó de la caixa... En plena era de les noves tecnologies com estem, no s'enten com no seria més fàcil que tots els sistemes estiguessin connectats i les nostres dades apareguessin directament a totes les pantalles sense formularis previs!!!!

A més se'ns va afegir que no va poder avançar feina mentre jo era a l'hospital pq com que era Festa Major de Manresa, va començar tots els tràmits 2 dies més tard. El pobre Salva va desapareixer tot el dimecres fent papers i tot ahir al matí fent papers. I encara hi haurà de tornar dilluns que ve pq ara ha omplert tot el què li van donar ahir i m'ha fet firmar a mi per intentar que ja li donin l'ok definitiu i pugui, per fi, descansar i contemplar el seu fill o jugar amb el gran.

Pels que no us ho imagineu, aquí teniu un esquema dels passos a seguir:

1. Inscripció del nounat al Registre Civil
La llei ordena inscriure el naixament en el Registre Civil. La inscripció dóna fe del fet, la data, l’hora i el lloc del naixement.

2. Alta al padró municipal
Heu d’inscriure el vostre fill o filla al padró municipal de la població on viviu. Per això us heu d’adreçar al vostre ajuntament.

3. Baixa per maternitat de la mare i/o pare
Teniu dret a un període de descans de 16 setmanes i en cas de part múltiple, s’incrementa en dues setmanes per fill. El salari és del 100% i l’assumeix per complet l’INSS.

4. Alta al sistema sanitari
Un cop hagi nascut el vostre fill/a l’heu d’inscriure al sistema públic sanitari per assegurar que el nounat tingui cobertura sanitària.

5. Demanar les subvencions i ajudes a les que us pogueu acollir.
Una vegada ja estigueu tots dos a casa, però tenint en compte que hi ha ajudes que s’han de demanar 4 dies després del naixement, podeu mirar quines subvencions podeu demanar.

dijous, 2 de setembre del 2010

El moment més esperat i temut: el part!!!!!!!!!!!

Quan vam marxar de l'hospital després de la falsa alarma de la sang m'ho van deixar ben clar" pots venir quan vulguis per quedar-te tranquil·la però pensa que no cal tornar fins que trenquis aigües o si les contraccions són regulars cada 3 minuts". A més, era Festa Major de Manresa, serveis mínims, i no calia colapsar l'hospital amb falses alarmes.

Em deuria quedar gravat a la ment pq quan les contraccions van començar, a quarts d''onze de la nit vaig tenir clar que no seria tan ràpid com amb el Gerard. Ell encara estava despert i vaig estar jugant a cavallers entre contracció i contracció de cada 10 minuts fins que a quarts de dotze se'n va anar a dormir. Quan li vaig dir al Salva, ja volia marxar a l'hospital i és normal, ens han dit tants cops que "al primer símptoma correm" que costa molt canviar de xip, però em vaig arriscar i li vaig dir que no.

Així doncs, vaig passar les contraccions a casa bona part de la nit i matinada (deu ser l'instint maternal però va sortir bé, si arribem a tenir-lo a casa el Salva em mata!!!). Les anava passant com podia, no eren tan doloroses com recordava les del Gerard i lo bo que tenien era que el dolor durava uns segons, 45 o 50 i marxava i et podies relaxar. Vaig passar l'estona llegint, mirant el canal 3/ (em vaig enterar que per sfi havien cedit a l'Ibra) , fent ioga amb la pilota, intentant meditar, parlant amb l'Arnau i explicant-li el q passaria, caminant pel passadís, anant a veure com el Gerard dormia i contemplant-lo una estona... Tb vaig anar al wc dos o tres cops super atenta a si trencava aigües per marxar pitant... però no, així vaig estar fins a les 5 del matí.

Quan em semblava que eren més seguides, agafava el mòbil i les cronometrava. Van passar de cada 10 minuts a cada 8, cada 6, cada 5 i al final entre 2 i 4 minuts, força regulars i vaig despertar el Salva per marxar (el pobre, a les 3 de la ni t, desesperat pq jo no volia anar-me'n havia cedit i es va estirar al llit). Entre venir sa mare i tot vam marxar a les 5.30 i vam entrar a la consulta de ginecologia a les 6 i quart.

No estic resant, passo
una contracció
La mateixa ginecòloga que a la tarda em va felcitar, em va dir que havia fet feina pq ja no tenia coll i estava de 3cm però que seria llarg encara... em va demanar si continuava volent part natural i li vaig dir que en principi si però que no li podia assegurar res pq potser al cap de 5 hores més suplicava l'epidural... i em van tractar super bé,em van dir que em preparien la sala de parts naturals amb banyera per dilatar i que mentrestant m'esperés a monitors.

Els vaig demanar no estar endollada estirada pq m'aterria la idea de passar el dolor sense poder-me moure i em van portar una pilota de goma per seure, un monitor inalàmbric i uns panyos calents que el Salva em posava a l'esquena durant les contraccions. Em vaig mentalitzar que tot i que podia ser llarg, jo ho aguantaria... però allà mateix vaig trencar aigües i TOT VA CANVIAR. Les contraccions van començar a ser tope fortes,com les del Gerard i ja vaig pensar que ni 5 hores ni res que això s'accelerava...

I així va ser, al cap de 20 minuts em van venir a buscar per anar a la sala de dilatació amb banyera i ja els vaig dir que em marejava, que tenia ganes de vomitar i d'empènyer, que volia anar al WC...  i notava que el què deia no era coherent, estava desorientada... La llevadora, una tal Xesca, molt maca, em va dir que ni hablar que això volia dir que ja sortia, em va mirar i si, si, allà mateix.

Uff, quin esforç!!!
Cara de felicitat, alleugiment, satsifacció...
Només amb l'ajuda de la llevadora i el Salva, i amb la mirada de dues residents que van entrar per veure el part i la ginecòloga observant-ho darrera de tot, em van anar indicant i vaig poder parir natural i super conscient, em van deixar tocar el cap pq em donés confiançar que ja era allà i empenyés, el vaig fer fora, i si, aquest cop vaig sentir "el cercle de foc" que diuen que se sent quan surt el cap, era com si m'estigués cremant amb foc de veritat i un alleugiment quan va sortir,  i després un darrer esforç per la resta del cos, que en notar-lo em vaig posar a riure i vaig dir "ja l'he notat, ja ha sortit i me'l van posar de seguida sobre el pit, gens brut de sang, molt ple d'un líquid greixós blanc, i el vam abrigar damunt del meu pit pq es calmés i parés de plorar!!!

Semblem una família extraterrestre,
 efectes de la làmpara de calor
Llavors me'n vaig adonar, ja era a fora, el Salva ens va fer un petó i ens van enxufar una làmpara per escalfar-nos mentre esperàvem a que sortís la placenta. Va trigar molta estona, la llevadora fins i tot es va posar nerviosa pq semblava que no volia sortir i em va encomanar una mica la impaciència, però si, al cap de 40 minuts vaig tornar a empènyer i  ja va estar.

Mentre m'acabaven d'arreglar i pesaven a l'Arnau encara vam ser a temps de fer broma. Em van dir que si preferia anar a per la nena per intentar arribar a veure la sala de parts o si preferia que em féssim una ruta turística un cop acabat el torn.




VA SER EL PART QUE HAVIA DESITJAT DURANT TOT L'EMBARÀS, SENSE EPISIOTOMIA NI RES, SENSE NERVIS NI PRECIPITACIONSS
UN PART CONSCIENT I  NATURAL.
VA SER PRECIÓS.