Punt final...

Avui el nostre fill Gerard ha fet 4 anys. Ja fa 4 anys d'aquell part a corre-cuita, en un despatx, precipitat i destraler, però també preciós, únic i inoblidable. Precisament la vivència d'aquell part va ser le que em va fer decidir a que si mai tornava a viure un part faria tots els possibles per viure'l com jo volia, sense sentir-me venuda al darrer moment. He tingut la sort de complir el meu desig amb el part de l'Arnau i compartir-ho amb vosaltres i ara, amb el Salva, ens queda per endavant el gran repte: fer de pares d'aquests dos cavallers i educar-los el millor possible.

Davant de la gran aventura de fer de pares sempre tens dubtes, no saps mai si ets massa exigent, massa fluix, si et prenen el pèl, etc, etc, etc. Però hi ha una cosa ben certa, el gran secret per l'èxit es concentra en una sola paraula: AMOR.

Fa un temps, durant l'embaràs, el Gerard em va demanar:

- mama, si un dia torno a néixer, podré tornar a sortir de la teva panxa???

Aquesta frase que a molts els pot semblar tonta, per a mi té un gran significat. Si el teu fill de 3 anys i escatx està disposat a tornar-te a triar com a mare, senyal que alguna cosa estàs fent bé, no?

Amb aquesta reflexió donaré per tancat aquest bloc i cada dia aquest serà el meu repte.

Que els meus fills el dia de demà continuin preferint la meva panxa per si mai tornen a néixer.

El Secret - desenllaç

Vaig començar aquesta aventura per intentar quedar-me embarassada acompanyada de "El Secret" i carregada d'energia positiva perquè tot sortís bé.  Al principi, quan el meu home encara no tenia clar lo d'augmentar la família, em va ajudar a que els dos féssim el pas, després a base de paciència i desitjar-ho amb totes les nostres forces, vam aconseguir quedar-nos embarassats i, un cop vam tenir el predictor a la mà, vaig apuntar en el meu "quadernet de desitjos" quatre simples frases:

- HE TINGUT UN PART NATURAL
- EL NOSTRE NADÓ HA SORTIT SA
- LA MEVA RECUPERACIÓ HA SIGUT RÀPIDA
- EL GERARD S'HA ADAPTAT MOLT BÉ AL NADÓ I AL COL·LEGI

A 3 setmanes vista del meu part, ja em veig en cor d'afirmar que les 3 primeres s'han complert amb escreix i la quarta, que era la més complicada segons el meu punt de vista... TAMBÉ! Al Gerard, sempre que li afecta un canvi, deixa de dormir o té malsons, NO LI HA PASSAT. Dins dels gelos normals que hi pot haver amb l'arribada d'un germanet, de moment ho porta molt i molt bé: està molt per ell, el mima, l'intenta calmar quan plora, em renya si el deixo plorar pq estic ocupada i mil exemples més. A més, des del primer dia ha anat de bona gana al col·legi tan al matí com a la tarda, sense ni una queixa i sense posar-m'ho difícil els matins.

Així doncs, la operació El Secret, ha sigut un èxit!

Us ho recomano

Creieu en tot allò que desitgeu i visualitzeu-ho com si ja hagués passat.

Val la pena!!!!

Dins la panxa

Ahir, encara no sé perquè, el Gerard em va dir:
- Jo me'n recordo de quan estava dins la teva panxa
- Ah Si? -li dic- i què tal? com s'hi estava?
I em va contestar amb una única parauala i amb la cara ben seriosa:
- Avorrit!!!!!

Carta d'un fill a tots els pares del món

Un text que desde que el vaig descobrir, tinc sempre present, i és que ningú ha dit mai que fer de pares hagi de ser fàcil:

- No em donis tot el que et demano

- De vegades només demano per veure tot el que puc aconseguir.

- No em cridis, et respecto menys quan ho fas; i m’ensenyes a cridar a mi també. I jo no vull fer-ho.

- No em donis sempre ordres. Si en comptes d’ordres, de vegades demanessis les coses, jo ho faria ràpid i amb més d’afany.
- Compleix les promeses, bones i dolentes.
- Si em promets un premi, dóna-me’l, però també si és un càstig.

- No em comparis amb ningú, especialment amb el meu germà o la meva germana. Si tu em fas sentir millor que els altres, algú patirà, i si em fas sentir pitjor, seré jo qui pateixi.
- No canviïs d’opinió tan sovint sobre el que he de fer.
- Decideix i no canviïs aquesta decisió.
- Deixa valer-me per mi mateix.

- Si tu ho fas tot per mi, jo mai podré aprendre.
- No diguis mentides davant meu, ni em demanis que ho faci per a tu, encara que sigui per treure’t d’un entrebanc. Em fas sentir malament i em fas perdre la fe en el que em dius.
- Quan jo faig alguna cosa dolenta, no m’exigeixis que et digui perquè ho he fet. A vegades ni jo mateix ho sé.
- Quan estàs equivocat en alguna cosa, no ho neguis i creixerà l’opinió que jo tinc de tu i així m’ensenyaràs a no negar les meves equivocacions també.
- Tracta’m amb la mateixa amabilitat i cordialitat amb que tractes als teus amics. Perquè siguem familiars no vol dir que no puguem ser amics també.
- No em diguis que faci una cosa que tu no fas. Jo aprendré el què tu facis, encara que no ho diguis. Però mai faré el que tu diguis i no facis.
- Quan t’expliqui un problema meu, no em diguis “no tinc temps per bajanades” o això no té cap importància”. Mira de comprendre’m i ajudar-me.
- Estima’m i digues-m’ho. A mi m’agrada escoltar com ho dius. I encara que no creguis necessari dir-m’ho.

Avui fa 5 anys que ens vam casar. Aquell dia ja teníem clar que volíem tenir fills però potser no teníem tan clar tot el què implicava fer aquest pas.

Alletament matern

En primer lloc dir que sóc pro-alletament matern per tots els beneficis que comporta i que si amb el Gerard li vaig donar el pit fins que tenia 10 mesos, amb l'Arnau espero poder fer el mateix i fins i tot pretenc començar a incorporar menjar sòlid més tard ja que amb el Gerard ho vaig accelerar amb la tornada a la feina i va començar amb la fruita als 3 mesos i mig.

Un cop posicionada, val a dir que la imatge que tenim tots d'una mare donant el pit al seu nadó és totalment falsa. Una imatge així ens sol despertar tendresa, dolçor, relax i ens imaginem que és una de les experiències més maques del món. I potser ho és. Però, les que no n'hagueu donat encara, desenganyeu-vos, no és pas tan bonic els primers dies, i aquest és el motiu que moltes dones es rendeixin i passin al biberó abans de tenir temps de trobar-hi les bones sensacions,

Aquest cop jo ja sabia a què m'atenia però recordo que amb el Gerard quan els primers dies, que estàs massacrada per tot arreu, incòmode i adolorida, i descobreixes que donar el pit, sobretot al principi és dolorós, penses "però quina peli m'heu venut??? on és allò tan maco?????". Fins i tot t'acabes sentint com condemnada a un càstig cada 3 hores i et sembla que no s'acabarà mai la tortura.

PERÒ SIGUEM POSITIUS. Els dies passen, i tot canvia. Jo encara no sé si és la pràctica del nen que fa que obri més la boca i agafi tota l'aureola enlloc de només el mugró, o si és que les mares ens acostumem a la sensació que provoca, o si els pits ja no estan tan inflats i sensibles com els primers dies.... però és cert que al cap d'un parell de setmanes, quan el nen s'enganxa i tu respires a fons, ja no notes aquelles molèsties del principi i acabes trobant el sentit a tot allò que t'havies imaginat quan veies una dona alletant al seu fill.

I, si, finalment et sents relaxada i completament connectada amb ell, són uns moments únics que ningú pot viure per tu i que et fan sentir totalment MARE.

Ja tenim un pipotes

Al Gerard vaig trigar molt a donar-li la pipa. Recordo que va ser un dia que el Barça va perdre un partit de la Champions i el Gerard, que tenia 3 o 4 mesos, no parava de plorar. Desde llavors la va portar fins que va fer un parell d'anys i la va deixar d'un dia per l'altre, sense més.

Aquest cop no pensava pas trigar tant, però tampoc volia donar-li de bones a primeres pq preferia que l'Arnau s'adaptés bé a l'alletament i la pipa no interferís en el seu creixement. Ahir el Gerard em va solucionar el problema.

Sempre que plorava i ell em deia "dona-li una pipa", jo li contestava, "és que no la vol". I ahir, mentre jo em vestia,  el Gerard  com cada dia "cuidava" a l'Arnau. I quan el petitó es va posar a plorar, enlloc de cridar-me pq hi anés corrents com fa sempre es va espavilar ell solet, va buscar la pipa i li va donar.

El crit d'alegria va ser inmens, es va sentir super important i va concloure:
- mama, mama, ho veus??? si li dóno jo SI que la vol la pipa!!!!!!!!!

Així doncs, ja tenim un pipotes a la família.

Revisió mèdica

Avui he anat al pediatra. Li tocava la revisió normal dels 15 dies (pesar, medir, mirar els reflexos de quan neixen...).  A més a més, he aprofitat pq li miressin l'ull dret ja que des de dilluns que li va començar a sortir mucositat, com quan tenim conjuntivitis però sense tenir l'interior de l'ull vermell, només les lleganyes exteriors que li segellaven l'ull i no li permetien obrir-lo.

El dilluns quan ho vaig veure ja vaig preparar camamilla per netejar-li l'ull a l'espera de la visita d'avui i un amic que és metge i que se'l va mirar a la sortida de l'escola em va donar exactament el mateix consell, netejar amb camamilla i no preocupar-se a no ser que se li posés l'ull vermell. Avui el metge n'ha tret importància i m'ha dit que molts nadons tenen aquesta reacció desde que neixen i que és una manera d'eliminar residus pròpia dels nounats. Continuarem amb la camamilla per netejar i m'ha recomanat una pomada per posar-li durant 3 dies a veure si li marxa.

I pel què fa a la resta, LA REVISIÓ ha anat de meravella. L'Arnau és un crack com ja ho va ser el Gerard a l'hora de menjar. Vam sortir de l'hospital amb 3,080Kg i 49 cm i avui el resultat ha sigut:

Pes: 3,950kg
Mida: 52 cm

Prova superada, je, je